lunes, 22 de julio de 2013

postdata: perdona't.

vaig deixar que em cremessis
que te'm fonguessis dins la pell
ben llàgrima de soca-rel
abans
fins i tot
que pogués fer-me una idea
petitíssima i tan lleugera
que tant m'ha costat acaronar-la
fins que sola
ha deixat de plorar.

tu mai has estat aquí
jo mai he estat allí
era l'evidència de l'absurd
però creia que haver après a sentir
les carícies des de tan lluny
la por morta que se'm queia rostre avall
amb un somriure
la teva veu com un soldat que posa fi a la guerra
i omplint de flors cada trinxera
aconsegueix la pau dins l'hivern nascut
creia que regalar-te les meves tremolors
ben senceres totes
era
-potser massa i és que ara ho penso-
la mínima expressió per merèixer
ni tan sols una darrera imatge en calma
una explicació tranquil·la
una absència d'orgull a la mirada que no em creues
una porta tan preciosament tancada.
l'última abraçada perdonada.

i aquí ve la darrera paraula
la que sempre tot ho trenca
(l'idíl·lic paisatge nevat fet miques
la confiança esguerrada per una por que ningú entén
l'enyor que se m'emporta a tu a tot potser algun cop nosaltres
la certesa de saber com n'és de trist
haver volgut fer-te feliç amb tota l'ànima
quan tu vas témer deixar-te
quasi merèixer-ho
el problema és que ho i et desconec
i tanmateix
igual de trist pensar que avui voldria
altra cosa que no fos saber-te somriure
dins la pell de tant se val qui fos
només pensar que no sóc
cap decepció
cap llàstima ni pèrdua ni oblit ni vergonya
cap fracàs
penjant de la cadira)
la que no és capaç de perdonar-se encara
la paraula el però.

No hay comentarios:

Publicar un comentario